Per una dialèctica dels territoris

This voyage towards the expanded dimension of the being (1)
(Anton Roca)

D'entrada, l'obra d'Anton Roca mostra el seu caràcter prolífic i una sed insaciable de coneixements i superació. El seu recorregut dels darrers 20 anys es nodreix d'una actitud reflexiva intensa, transmesa perfectament per la sigla adoptada per l'artista l'any 1986: Mental Permenent Factory (Manufactura Mental Permanent).
L'obra d'Anton Roca consisteix en una reflexió profunda sobre la identitat del subjecte contemporani, un qüestionament que ha marcat decididament el pensament occidental dels dos darrers decennis2 i, que troba en l'artista un lloc de gran singularitat. D'aquesta reflexió en resulta una escriptura alhora ambiciosa i paradoxal; intuïtiva i rigurosa; conceptual i testimonial, que depèn d'un gran control de la matèria, expressant la bellesa de la natura humana tant com la inadequació de les seves volubilitats.
La importància de les recerques de l'artista des de començaments dels anys 803 és impressionant, com en resulta de l'ampli ventall de disciplines i medis explorats: des de la pintura a la instal·lació, passant per la "performance" i la creació sonora. Sobretot, el que crida més l'atenció és l'ús de si mateix com a mitjà i lloc d'investigació. Els materials predilectes d'Anton Roca són la seva pròpia consciència, el seu propi camp perceptiu, el seu propi cos.
La decisió doncs d'incloure en aquesta exposició, el títol de la qual és "être", de tot un seguit de treballs realitzats després del 1999 al voltant del concepte de cos, em sembla molt encertada. El cos, com a vehicle privilegiat d'un subjecte per redefinir, constitueix el camí determinant de la recerca d'Anton Roca. El cos com a lloc fonamental d'una escissió entre el si mateix i l'entorn. El cos com a límit amb el que cal confrontar-se, és alhora pol i vector que s'ha de posicionar en la xarxa de les seves funcions perceptives i dels nostres intents per a comprendre el món.
L'Anton Roca s'inicià en la pràctica artística com a "performer" i al llarg dels anys realitzà diferents accions o performances. Inicialment, fou estimulat pel moviment Fluxus, encara que ben aviat qüestionarà el caràcter ostensiu de la performance, en desacord amb la introspecció que li era necessària. La presència efectiva del seu cos, adquirirà aleshores un estatut i una funció que permeti reevaluar-ne les condicions de recepció, així com, la teatralitat inherent en aquestes accions, intensificant-ne la dimensió contemplativa. Ben aviat, a aquestes accions directes hi afegirà la fotografia com a constatació dels estats íntims i no visibles. Aquest trajecte el conduirà a la concepció de projectes on la representació del cos, més que no pas una simple presència efectiva, serà el lloc, no ja d'una experiència per compartir, sinó l'àmbit d'una producció mental (Mental Permenent Factory) que condueix als mateixos objectius.
El 1986 l'Anton Roca concep una sèrie de projectes sota el títol Ràtzia, on els moviments i els gestos efímers del cos posat en relació amb els objectes quotidians, donen lloc a traces pictorials permanents. L'artista inicia aleshores tot un qüestionament sobre la relació del cos amb el seu entorn, un cos actiu, viu, però anònim.
Aquest plantejament sobre el cos en tant que pol relacional continuarà manifestant-se en un seguit d'obres de les quals la coherència és innegable. La totalitat de la pràctica d'Anton Roca s'encarregarà d'analitzar els límits d'aquest cos, dels seus sentits i, més recentment, dels seus orígens culturals. Un cos marcat per la història i la memòria i del qual l'artista intenta superar-ne els límits deguts a l'identitat i de caire sensorial. La concepció d'Anton Roca s'oposa a tots els llocs comuns, a totes les representacions conceptuals admeses: la singularització del cos en tant que expressió d'un subjecte per nomenar i en tant que lloc en el que hi resideix una identitat, que sovint crea una distància en relació a les característiques de l'altre. A través de diverses estratègies de desestabilització, l'autor prioritzarà la necessitat de qüestionar el paper dominant de l'humà, una hegemonia dins el cicle natural que ell mateix s'ha atribuït. L'artista defensarà un model utòpic que col·locaria l'home al mateix nivell que el vegetal, el mineral i l'animal. Qüestionarà la dicotomia sexual i expressarà el desig d'unir el seu cos al paisatge. Des del context domèstic i quotidià que el porta a escenificar un cos i els objectes relacionats amb les seves actituds i gestos, l'Anton Roca planteja a començaments dels anys 90, una reflexió extremadament productiva sobre els vincles que el cos, com a eina perceptiva, manté amb l'entorn. Aquest passatge s'exemplifica en una obra determinant, titulada Parola di Luogo (1992) i realitzada a Itàlia a la vora del riu Marecchia. Dalt d'una escala, l'artista es manté en una actitud d'abnegació. Una silueta fosca, la d'un home vestit amb un abric s'ens mostra com una presència incongruent, com un viatger que passa per allà. Amb una actitud minuciosa d'observació assoleix un moment ideal per tal d'anomenar allò que l'envolta, més específicament el que és dins del seu camp de visió, els components d'un paisatge que és al seu davant i que el seu esguard defineix. En l'acte d'anomenar hi resideix un temptatiu de relacionar allò natural i allò cultural.
El 1993, realitza una acció titulada Movimento Interiore que s'inspira en l'experiència de Parola di Luogo exaltant-ne però la lògica. Aquest cop, l'Anton Roca portarà l'abnegació fins a l'extrem de restar durant tres hores despullat i immòbil davant d'un vell roure. Així esdevé l'Humà, un subjecte genèric despullat dels seus atributs. Evitarà tota interpretació racional, deixant que el temps i l'experiència li revelin una nova dimensió perceptiva. L'artista voldrà captar el mecanisme ocult dels sentits i el seu lligam racional amb l'exterior. Descobrirà, que si l'arbre és animat pels moviments de la seva saba, l'home mateix poseeix un moviment interior del qual sovint n'ignora la presència i les fluctuacions. Aquest fet marca una etapa definitiva apuntant a despersonalitzar el cos accionant (que compleix accions) i obrint-lo a un procés de transformació.
Jean-Luc Nancy ha exposat que el cos, en el si del pensament contemporani, ja no és més, el lloc d'expressivitat d'un subjecte sinó la identificació de posicionaments, mesura de distància i proximitats.4 En aquest sentit, sembla que caldrà interpretar la presència d'aquest tema en les obres futures.
A partir d'aquest moment, l'Anton Roca percebrà el potencial d'un treball sobre la representació que el conduirà a explorar, des de perspectives diferents, qüestions sobre els límits corporals i la identitat individual. En aquest punt, les proposicions actuals de la producció d'Anton Roca es retroben amb l'estat embrional de començaments dels anys 80, quan es configuraren els models representatius que trobem també en les obres d'aquesta exposició a Reus. D'aquesta manera, en una sèrie titulada Cànon R (1985), sorgeixen els primers signes d'una recerca sobre el concepte de "cànon", posant en evidència el fet que nombroses civilitzacions l'han proposat amb la voluntat d'inscriure el cos dins d'una geometrització significant, sovint simbòlica. L'Anton Roca analitza les diferències socials, culturals i espirituals que condueixen a aquests models de comprensió de l'home. Aquesta consciència de la importància de representar el cos, l'incitarà a proposar el seu propi model canònic en una obra titulada Nobody's Body, Canon towards the third millennium (El cos de ningú, cànon per al tercer mil·leni), realitzat l'any 2000. Es tracta d'una obra escultural, constituïda per cubs alineats a terra i amb la finalitat de reconstruir la imatge d'un cos estilitzat. El procés de fragmentació de la imatge s'endinsa en la concepció d'un cos articulat al voltant d'un centre i d'un organisme, les parts del qual, es posicionen en un ordre no jerarquitzat.
La banalitat dels lligams orgànics del cos, "cos sense òrgans", constitueix un dels temes més importants del pensament filosòfic de Deleuze-Guattari. Els autors de Mille Plateaux proposen la xarxa, com a representació conceptual fonamental en la comprensió del pensament contemporani. La xarxa, implica un espai marcat per múltiples direccions, l'absència de jerarquia entre les seves parts i una obertura constant de conexions. Aquest model formal permet que Deleuze-Guattari proposin la concepció d'un "cos sense òrgans" 5, amb límits permeables i sempre en esdevenir. Aquest concepte fa referència a un cos en constant moviment, esdevenint i motivat per un desig de mutabilitat constant. Més que l'organització de funcionalitats, es tracta d'un fluxe constant d'intensitats, una identitat processal en la qual els estats successius són tan sols transitoris.
El model formal en mosaic de Nobody`s Body, també és present en el muntatge fotogràfic realitzat en el marc d'un projecte in situ anomenat What's new in my continent?, concebut a partir d'una residència d'artista a la Chambre Blanche, Quebec, l'any 2001. Les fotografies de grans dimensions d'un home (l'artista) i la d'una dona de la mateixa grandària es fragmenten en múltiples parts que s'entrellacen per tal de formar la imatge híbrida d'un ésser que reuneix els dos sexes. Aquesta imatge representa un veritable paradigma d'un cos conceptualment en moviment, un cos amb una identitat que integra la dimensió de l'altre. L'estratègia formal de l'espai-camp, de la xarxa, d'aquesta multiplicitat i capacitat d'obertura, es proposa qüestionar la determinació de la identitat individual. Aquesta peça provoca un cert sentiment d'incomoditat i la percepció d'un moviment no resolt donat que cadascuna de les parts d'aquesta dicotomia mantenen la pròpia diferència, tot i compartir un únic espai. Cap confusió, tan sols una co-presència utòpica.
La negació d'un concepte essencialista del subjecte contemporani s'apropa al tema del nomadisme, coincidint amb la línia del model conceptual de Deleuze-Guattari i que Rosi Braidotti desenvolupà significativament en el camp de la filosofia feminista:
"Nomadisms refers to the kind of critical consciousness that resists settling into socially coded mides of thought and behavior. [...] As an intellectual style, nomadism consists not so much in being homeless, as in being capable of recreating your home everywhere" 6
No és doncs, sorprenent, que el tema del desplaçament en el seu sentit literal, però sobretot en el metafòric d'un moviment d'identitat, sigui explorat en les darreres obres d'Anton Roca, com a vector coherent del seu trajecte, en contínua evolució. Quan travessa l'Atlàntic, convidat a realitzar la residència a la Chambre Blanche l'Anton Roca tracta aquest desplaçament com a material essencial del projecte, com una experiència de la qual n'ha de donar explicacions. Conscient dels moviments del vaixell que el transporta, concep una peça sonora per a dues veus a partir de les rutes que segueix. Durant la inauguració de la instal·lació, dos estudiants de l'Escola de Música de Quebec intervenen per a representar-hi aquesta composició sonora. Mentre es desplacen per l'espai, aquest home i aquesta dona uneixen les seves veus per tal d'evidenciar un moviment passat i present que nodreix el fet creatiu. El distanciament del subjecte s'accentúa en el moment que l'Anton Roca es converteix en observador, de la mateixa manera que ho són els espectadors.
Les accions col·lectives com Minores-Spazio della Rimozione (1995) havien posat de manera explícita l'artista com a subjecte anònim i genèric, com a vehicle de transmissió d'una veu, d'una experiència. El cos de l'altre esdevé central com a material de creació i inspiració de noves recerques.
La presència de l'entorn i el paisatge en aquesta recerca sobre els llocs del cos donarà lloc a un projecte de gran bellesa realitzat el 2002 titulat Corposizione. Recordant els retrats de What's new in my continent?, en el treball "Corposizione" les imatges d'un home i una dona, ben distingits i no superposats aquesta vegada, són impreses en transparència i posades en els grans vidres de les finestres presents en l'espai expositiu. El paisatge, sembla penetrar en aquests cossos, la matèria dels quals els prepara per la permeabilitat extrema. Aquests cossos-paisatges elaboren gradualment un subjecte no narcisista, genèric, tot i que conserven els seus trets distintius, no afirmen mai el propi ego, el propi jo.
Per a l'Anton Roca, el cos no ens pertany, sinó que és "l'extensió del cos dels altres" 7, eina de mesura de les distàncies i proximitats que modulen la imatge d'un mateix. Més enllà de l'exploració dels sentits, dels nous models de representació de la nostra individualitat, l'Anton Roca posa la seva reflexió sobre la identitat del subjecte contemporani encara més lluny, avaluant-ne l'actual context polític d'una nova Europa. Redefinir el cos porta inevitablement a una redefinició del concepte de territori. Aquesta dimensió política del seu pensament artístic li permet d'obrir la seva reflexió a criteris de raça, ètnia i cultura.
En el projecte TavolÆuropa (2001-2002) l'artista convidarà homes i dones de minories culturals al voltant d'una taula, que recorda iconogràficament el Sant Sopar, en la composició d'una nova Europa, a fi i efecte de crear una zona de "diplomàcia planetària" en els tres fòrums que tindran lloc a Reus, Cesena i Berlin. Aquest projecte és una reflexió sobre la identitat, sobre la consciència d'un individu en relació al propi context social definit com a poble o nació: "És la identitat una qüestió de tria individual o depèn del context relatiu al naixement o al lloc on es viu? Què és el que determina el concepte d'identitat nacional? Què arribarà de les identitats minoritàries en el si d'una Europa unificada?" 8.
Des de l'abnegació, des de l'oblit de si mateix en benefici d'experiències de fusió, l'Anton Roca sembla haver triat un camí de recerca on el nomadisme de la identitat no exclou l'acceptació d'allò específic de cada individu; de les "localitzacions" d'aquesta trajectòria que constitueix la definició de la nostra identitat com a subjecte en perpetu moviment.9 El nomadisme, com a metàfora per una redefinició del subjecte, es distingeix del concepte de deriva i no es formula com a desplaçament aleatori perpetu, sinó més aviat com a determinació estratègica de tot un seguit de posicionaments estructurals.
La identitat, i el cos que en porta els signes, es troben arrelats en l'obra d'Anton Roca en el mateix principi de circulació, de transculturalisme i de nomadisme, un posicionament marcat per l'extraversió i oposat a tota actitud defensiva i autosuficient10.
La utopia, en aquest context, lluny de representar una actitud naïf, esdevé força transgressora vers l'exterior, l'impuls d'un pensament radicalment diferent.

Lisanne Nadeau
Desembre de 2002

NOTES
1. Es podria traduir per "Aquest viatge cap a una dimensió dilatada de l'ésser". Anton Roca, correspondència amb l'autora.
2. Pensem, entre d'altres, en el moment determinant del pensament de Foucault, el pas d'una filosofia del poder a una filosofia que busca el sorgiment del concepte d'individu, exemplificat en l'obra de Foucault Le souci de soi (1984).
3. Es recomana veure l'important catàleg Das Erd Project, Danilo Montanari/Imaginaria Editore, Ravenna, 1998.
4. Veure, entre d'altres, la conversa de Chantale Pontbriand i Jean-Luc Nancy a Parachute #100, tardor de l'any 2000, p. 22.
5. En aquest pensament radical, els autors proposen "tres grans estrats que ens lliguen directament: l'organisme, el significat i la subjectivació". Veure Deleuze-Guattari Comment se faire un corps sans organes, Mille Plateaux, Paris, Éditions de Minuiy, 1980, p. 197.
6. Rosi Braidotti, Nomadic subjects : Embodiement and sexual difference in contemporary feminist theory. New York, Columbia University Press, 1994, p. 5 i 16.
7. Presentació del projecte Nobody's Body a la pàgina web de l'artista: www.arteco.org/antonroca/htm/deposito/ETRE/Nobody/testi/ecanon.htm
8. Anton Roca, text de presentació del projecte, 2001.
9. La posició de Rosi Braidotti s'inspira en el concepte de "located knowledge" de Donna Harraway i ha exposat la importància d'un nomadisme identitari constantment nodrit de l'experiència individual, encarnada i en moviment, però sempre lligada a un fort posicionament .
10. Aquí faig referència al pensament de Madeleine Grynsztejn a About Place: Recent Art of America. Chicago, The Art Institute of Chicago, 1995, p. 11.