NOBODY'S BODY
Cànon pel tercer mil.leni

El cànon com a sistema de mesura del cos
El desig d'entendre el cos humà i de poder interpretar la seva estructura orgànica i/o formal respon a una necessitat que s'ha manifestat de manera transversal en la majoria de les cultures. Aquesta necessitat sorgeix de les múltiples formes d'agregació que els éssers humans han utilitzat per organitzar-se al llarg de la història.
Un dels elements que comparteixen aquestes cultures és el sistema de mesura basat en el principi del microcosmos. Un microcosmos pertany a un de més i així successivament fins a formar una seqüència cap a l'infinit. Aquesta seqüència representa el Tot, que és el macrocosmos. El macrocosmos ho conté tot.
El puny (1) és la part del cos que la cultura egípcia utilitza per a representar el microcosmos. Aquest està representat dins d'un quadrat a partir del qual s'evidencia que la distància existent entre els quatre costats coincideix amb la mida de l'amplada i de l'alçada del puny. A partir d'aquest i aplicant una fórmula proporcional és possible mesurar tot el cos. El resultat d'això és el model 2 que té 18 quadrats d'alçada distribuïts verticalment en el punt en el qual es creuen dos plans mitjans. Aquesta estructura permet la reproducció del cos en una dimensió arquitectònica partint d'una unitat bàsica de mesura.
El cànon grec utilitza el braç (3) com a unitat bàsica de mesura. Aquesta, resulta de la distància que hi ha entre les puntes dels dits d'una mà i les de l'altra quan es manté la posició de braços estesos a l'alçada de les espatlles. Aquesta mesura és equivalent a la mesura vertical del cos (de les plantes dels peus fins al cap). Fet que es fa evident al cànon de Leonardo da Vinci que representa el cos amb els braços estesos dins d'un quadre ( 4).
Tant el cànon grec com el de Leonardo da Vinci utilitzen el cos sencer com a unitat bàsica de mesura. Ambdós cànons es diferencien de l'egipci, pel fet que aquest concebeix el cos com un element de trànsit per arribar al macrocosmos i no, com el microcosmos original que condueix a la comprensió d'un microcosmos més gran. A la cultura grega i més tard a la de la Renaixença el cos esdevé el centre. Algunes dades estructurals bàsiques com per exemple la forma geomètrica del quadre són recurrents a les tres cultures. En canvi el criteri representatiu és diferent i depèn de la percepció que cadascuna d'elles té del cos.
El model creat per Alberti a començaments del segle XV és il·lustratiu en aquest sentit: fa possible representar el cos tal com es manifesta i no tal com és. Aquest instrument afegeix la perspectiva al cànon egipci (5)
És evident que cadascun dels cànons aporta respostes diferents a una mateixa qüestió -les unitats bàsiques de mesura canvien d'una cultura a l'altra-. Aquesta diversitat té el seu origen en les diferències tant analítiques com simbòliques que hi ha entre les diferents matrius culturals, de les que els diferents cànons en són la síntesi.
El cànon no té un caràcter universal però té un element comú entre totes les cultures: el fet que el seu rol va més enllà de ser simplement un sistema de mesura útil per a la reproducció del cos. El cànon també expressa el component immaterial del cos, és a dir, l'ésser: allò que no es pot assolir. Un element que no es pot representar d'altra manera que amb la codificació de la forma, la qual és funcional a l'expressió de l'espiritualitat relativa al cos i que és diferent en cadascuna de les cultures.
Als cànons grecs i als de la Renaixença, l'element formal es considera superior al component espiritual; el cos té domini sobre l'ésser. El cànon egipci es situa a terme mig i es caracteritza per un equilibri entre matèria i esperit. Per aquest motiu el cànon egipci s'apropa molt als que han sorgit a altres cultures en les quals la intensitat espiritual del cos s'expressa per mitjà de l'abstracció de la forma.
A la cultura japonesa, per exemple, el cànon proposa un cos contingut en un reticulat irregular que acompleix la necessitat d'emergir que tenen aquelles parts del cos considerades més importants des del punt de vista espiritual; es tracta d'una abstracció jeràrquica. Aquesta forma d'abstracció s'obté mitjançant un reflex especular de dos triangles (6).
Molt semblant al cànon japonès és el cànon de l'estatuària Baulé de la Costa d'Ivori. Ambdós evidencien parts diferents del cos, però en el cas de les escultura Baulé són equivalents i no s'atribueix un valor jeràrquic a les parts. Aquest darrer cànon es basa en l'abstracció de tres grans formes ovals que corresponen a: el cap-clatell, pit-braços-abdomen, pelvis-cames (7).
Tots dos cànons, per mitjà de l'abstracció formal, converteixen en ésser la matèria sotmesa a la representació corporal.
En aquest apartat cal incloure el "Modulor" de Le Corbusier (8). Aquest, com al cànon egipci, organitza les diferents parts del cos a partir d'una de petita. Al "Modulor" la relació canònica entre les parts es manifesta a partir d'una interpretació arquitectònica i d'una seqüència ascendent cap a un macrocosmos suprem, és a dir, cap a la universalitat. El principi d'aquest sistema reinterpreta les sèries numèriques de Fibonacci que estableix que cada valor obtingut correspon al resultat de la suma del valor anterior: 1+1=2; 2+1=3;3+2=5; 5+3=8; ...és a dir, el principi de la seqüència del microcosmos.
En la seva capacitat per la síntesi abstracta, la figura del "Modulor" s'apropa a aquelles formes més radicals d'abstracció. En aquest sentit manté molta més semblança a les formes abstractes primitives. El terme radical aquí s'interpreta en el sentit que allò que és abstracte coincideix amb allò que és simbòlic. Això s'exemplifica en manifestacions de diferents cultures americanes natives, per exemple a la representació d'un Esperit Hàchina de la cultura Hopi (9); o per altra banda, en la cultura aborigen australiana (10 ).
Aquest cànon no es basa en la mesura, sinó en la codificació simbòlica d'allò que és l'ésser, no pas d'allò que és el cos.
Per tal d'entendre la distància existent entre abstracció formal i símbol m'agradaria assenyalar un possible punt d'unió entre tots dos: una escultura -única en aquest tipus (11)- que es va descobrir a Rurutu (illes australs) i que representa una divinitat. El cos de la divinitat està format per molts cossos petits distribuïts en els punts més rellevants a nivell simbòlic: els sentits, el melic, els colzes, els genolls etc.
En aquesta escultura, a part d'exemplificar de manera molt eficaç la relació entre allò humà i allò diví, el microcosmos i el macrocosmos hi són presents d'una manera inseparable.
Així doncs es poden establir tres tipus de cànons: el formal, l'abstracte i el simbòlic. Aquests, que han sorgit en èpoques històriques diferents, representen el punt de confluència o la síntesi (així com l'expressió) de cadascuna de les matrius culturals de les quals han emergit.
Aquesta interpretació no implica que el cànon tingui un caràcter d'immutabilitat. Aquest canvia segons el període històric en que sorgeix, tot i que pertany a una mateixa cultura. El cànon medieval europeu de cap manera pot ser el mateix que el de la Renaixença, tal com també varien les diferències espirituals que existeixen entre els períodes. Aquests tres cànons reflexen el caràcter prevalent en una cultura en un determinat període de la història. A més a més cal tenir en compte que el cànon no té un caràcter absolut i que aquesta classificació no exclou les implicacions transversals que existeixen entre el cànon formal, l'abstracte i el simbòlic.

El cos fragmentat
Si enfoquem l'anàlisi des del punt de vista antropològic caldria fer la distinció entre les formes d'agregacions culturals de les quals s'ha parlat al principi d'aquest text. Des d'aquesta perspectiva classificaríem els cànons entre els que pertanyen al sentit constructiu (el formal, l'abstracte i el simbòlic) i els que pertanyen al sentit desconstructiu.
Com a exemple del primer grup trobem l'organització de l'estructura social entre els Dogon, que reprodueix el cos humà de la següent manera: la part que correspon al cap representa la distribució territorial i la resta (cadera-espatlles i colzes-genolls) representen els avantpassats (12). Si en aquest cas es pot parlar de cànon, aquest inclouria en una única esfera tant la matèria (distribució territorial) com l'esperit (els avantpassats).
Aquest mateix principi és evident als espais antropomòrfics dels Fali, al Camerún. En aquest tipus d'habitatges el cànon es constitueix a partir de la reunió, en un únic pla constructiu, de les dimensions masculina i femenina (13).
En el segon grup, el d'aquelles matrius culturals que pertanyen al cànon desconstructiu. És il·lustrativa la relació entre una determinada cultura i el cos de l'animal de referència (aquí em refereixo a aquells animals que impliquen la supervivència d'aquestes cultures). Això, és visible en la divisió que fan de la balena els caçadors Inuit (14), cada part de l'animal es distribueix d'acord amb el rol o al valor que un individu té dins la unitat d'agregació cultural.
En canvi a la cultura occidental, aquest valor qualitatiu es correspon amb un valor quantitatiu. De fet, s'atribueix un valor econòmic a cadascuna de les parts en què es dissecciona un vedell. Així doncs no es manté el valor cultural present a les tribus Inuit (15).
La composició del Tot a partir de l'agregació de les parts individuals (cànons artístic i antropològic), és a dir constructiu, és equivalent a la descomposició del Tot en parts individuals, cànon desconstructiu. Ni l'entitat unida ni la dividida modifiquen allò que és l'essència (a).
Quan el cos d'un animal es fragmenta, el sentit d'agregació hi és present en la mesura del valor col·lectiu que el cos de l'animal té per a la comunitat. Aquí doncs també ens trobem amb una síntesi, o cànon, que identifica els elements que són eficaços per a la integració de cadascun dels components dins d'una unitat, cultural en aquest cas, de la mateixa manera que succeeix en aquelles formes d'agregació humana que han desenvolupat un cànon constructiu.

Un cànon vers el tercer mil·leni
Nobody's Body, el treball al que es refereix aquest text i ara exposat a la Sala Reus del Museu Salvador Vilaseca, forma part del projecte desenvolupat durant un període de tres anys anomenat What's new in my New Continent? (Continent=Cos). Apart d'aquest, també formen part d'aquest projecte Out of Sense (1998), exposat a la galeria 2RC de Roma, i Fragments (1999). Entre el 7 de maig i el 17 de juny de 2001 es va realitzar un estudi més profund del projecte a "La Chambre Blanche" de Quebec.
Nobody's Body és un temptatiu de síntesi per a la definició d'un cànon que es correspongui amb les corrents culturals amb les que s'obre el tercer mil·leni.
Es tracta d'un cànon vers l'ésser, donat que aquest és l'expressió individual del context cultural en el que el cànon sorgeix. Rep estímuls de l'entorn que resorgeixen en forma d'experiència, creixement (b) i que alhora ajuden a la modificació d'un mateix i afavoreixen un canvi en l'àmbit en el què l'ésser és hoste.
Un cànon vers a la dissolució del cos i, consegüentment, vers a una dimensió d'obertura. Podriem dir que es tracta més aviat d'una projecció del cos, i, inevitablement, de la trobada i de la fusió amb el cos de l'altre. El nostre cos no ens pertany i si actua d'alguna manera ho fa com a extensió del cos de l'altre. Això és present en els cossos nuvolosos del cel; es materialitza en l'aixecament de Castells a Catalunya, que s'eleven a partir de l'agregació de cossos diferents (16), o en les vivendes circulars dels indis Yanoama (17).
Un cànon vers a la dilatació, l'expansió, l'amplitud i finalment vers el desbordament del cos en l'espai que l'envolta: un i altre esdevenint el mateix ésser. Ambdós comparteixen un espai únic, un lloc on es poden moure, encreuar-se i canviar contínuament.
Un cànon vers el tercer mil·leni, la mesura del qual equivalgui a la distància existent entre l'ésser i el cos; per tal de poder assolir una dimensió que transcendeixi la temporalitat, més enllà del temps.

Anton Roca
Cesena, novembre 2002

a - Veieu "Plecs". Catàleg "Das Erd Projekt di anton roca". Danilo Montanari Editore / Imaginaria. Ravenna, 1998.
b - Veieu "Out of Sense". Catàleg de l'exposiciò homònima a la galeria 2RC. 2RC Edizioni d'Arte. Roma, 1999.