El reflexe de l' "altre"
Giancarlo Papi
Globalització i massificació generalitzada tendeixen
avui a transformar l'esdevindre de les arts en una espècie de
conformisme lligüistic allà on la cultura de la multiplicitat
i les seves dinàmiques multiètniques podrien, veritablement,
significar la subversió d'aquesta angoixant producció
de sentit que tendeix a la restricció de les possibilitats de
l'individu. Tenint en compte dels actuals mutaments socials, arribats
avui fins al punt que es pot realment parlar de formes de transnacionalització,
un dels efectes possibles de l'acció individual de la nostra
època és aquell d'un mestissar-se a l'altre tot conservant
la pròpia identitat, preservant el propi respir i la pròpia
preciosa unicitat.
Des de sempre l'art, considerant-ne totes les seves facetes llingüistiques,
ens parla d'identitat. En primer lloc, ho fa implícitament o
explícita de la del seu autor, és a dir, portant a la
llum la profonditat de la dimensió individual del concepte d'identitat;
en segón lloc, englobant l'identitat col.lectiva, en el mateix
moment en el que l'obra afirma la pròpia raò històrica,
és a dir, l'esperit de l'època en la que neix.
Avui, el concepte d'identitat és una de les temàtiques
centrals de la recerca artística, que s'identifica més
que no pas amb les obres, amb la consciència puntual de l'artista.
De la seva activitat conceptual, projectual i pragmàtica, en
resulta una recerca en la que la identitat equival a esdevenir, un mateix,
el destinatari de la trobada amb tot allò que és altre
de si mateix i, alhora, amb la implícita complexitat del si mateix.
Aquest aspecte representa un veritable paradigma en el que es desenvolupa
l'imaginari de l'artista. És aquest el territori en el que es
renova la poètica d'anton roca. El seu pensament teòric
coincideix amb la pràctica de l'art, en el sentit que davant
dels seus treballs assistim a la realització concreta de les
idees en les accions, en les obres, en el "comportament".
El seu concepte allargat d'art abraça no només les tècniques
i les disciplines tradicionals, com la pintura o l'escultura, sino qualsevol
activitat creativa dins l'àmbit de l'existència humana.
En una època com l'actual, per anton roca l'art cal que sigui
el resultat d'un partir novament des de zero, com a exigència
social i conscient de les pròpies arrels històriques.
Que tingui el pols del present per poder mirar al futur, tot transformant
l'existent i la cultura "material" en còdig poètic.
En la recerca recent de l'artista, s'accentúa el concepte de
l'obra com a llindar, l'art com a passatge per a una experimentació
més atenta i sensible, per una observació que porti a
la lectura de problemàtiques i complexitats amb la finalitat
d'extreure'n riquesa. Aixì doncs, amb coherència i força,
les relacions entre art i vida, art i societat, art i politica, estètica
i ètica continuen a determinar el treball d'anton roca que, tot
servint-se ara del mirall, esbocina, divideix, multiplica i reconstrueix
la realitat.
El mirall és l'instrument que recondueix a l'ambigüitat
els mecanismes perceptius dels que l'art n'és el vehicle. És
la dimensió que destrueix l'espai, que posa a risc el mateix
concepte de realitat tot introduint-la al regne inquietant de l'aparent,
de l'engany.
Aixì és com la dreta esdevé l'esquerre ; alt, baix
; davant, darrere ; damunt, sota ; dintre, fora ; aqui, allà
; abans, desprès ; l'un, l'altre. Una constant en el treball
d'anton roca és la recerca d'aquell hipotètic punt mig
entre els opostos. Equidistant, equivalent i que, al mateix temps, comprengui
ambdós extrems.
El mirall no és gaire cosa més que un modest instrument
artesanal. El seu origen però ens parla d'un temps arcaic i d'una
natura màgica que anton roca sembla evocar contínuament.
Un instrument aparentment senzill, perquè és labiríntic
com pocs. Capaç de crear aquell cercle viciòs, tautològic
i paradoxal de fer-nos veure mentre estem ocupats a mirar-nos-hi.
Allò que el mirall provoca és la divisió, el desdoblament,
el duplicar-se, l'extreure singularment de l'u el dos ; del nosaltres
mateixos el nostre reflexe, el nostre sosia, el nostre replicant. En
fi, l'altre.
