SOC/COS
Lisanne Nadeau
En el més profund de la seva llengua materna, Anton Roca ha sabut trobar i desvetllar-nos, mitjançant un hàbil subterfugi, la simetria conceptual que anima el conjunt de la seva obra. En el vast ventall de matèries i de signes que teixeixen la seva pràctica, qualsevol intervenció sembla, en efecte, trobar la seva motivació en aquest eix fonamental de sentit: l'ésser/el cos. D'un mateix buf, d'entrada és essencial de plantejar que tota l'obra d'Anton Roca ha estat compromesa i, es compromet encara avui, amb la recerca d'una reflexió profunda sobre la identitat del subjecte contemporani on el cos roman el vehicle privilegiat.
Podem afirmar, sense cap dubte, que l'artista ens convida, en aquesta exposició ben recent, a un veritable retorn als orígens, fins i tot als mateixos orígens d'aquest qüestionament que l'habita encara i que ha estat elaborat amb una coherència fascinant en el transcurs dels últims vint anys. Retorn temporal, certament, al moment en el que torna a aquesta ciutat que ha vist néixer la seva sensibilitat i el seu llenguatge visual, però també retorn al cor mateix d'una pràctica marcada per una maduresa autèntica i un desig d'exigència no sadollat encara. Treball de condensació, doncs, de densificació, on el Tinglado es converteix en pretext per rebre les bases, els trets essencials de la seva producció. Emprar l'espai del Tinglado, aquí, a Tarragona, emprar aquest entorn cultural que és el seu i aquest espai físic carregat de memòria i de connotacions múltiples, apareix com un moment clau d'aquest llarg recorregut, fins i tot d'aquesta recerca, de la qual, en podem constatar l'amplitud i la cohesió. Constatació a la vegada fidel i extremadament encertada de les principals apostes d'una producció, d'altra banda fèrtil i plural, SOC/COS anomena un vocabulari, unes estratègies, una gramàtica, però també els punts d'ancoratge d'un qüestionament incessant.
En primer lloc, sobre tot, hi ha el cos, uns cossos. El seu, el de l'artista i també d'altres, als quals ell es lliga, als quals s'enganxa i es fon i amb els quals negocia les seves fronteres. És innegable que aquests cossos haurien d'asseure's, donar lloc a una sèrie de posicionaments estratègics. Anton Roca ha vingut a habitar aquest lloc del Tinglado, com la seva última llar. D'aquesta manera, l'enfocament in situ de SOC/COS revela l'adequació profunda d'aquest espai amb el propòsit d'identitat de l'obra. Anton Roca ha escollit donar a les característiques arquitectòniques del Tinglado, a aquests amplis espais i a aquestes obertures monumentals, un valor metafòric. Com si l'espai de l'antic hangar portés a la seva pròpia estructura, la possibilitat de jugar un rol instrumental en l'elaboració semàntica de l'obra. L' "accés a sí mateix", "l'espai interior", són d'altres imatges escollides i determinants que conjuguen el lloc i venen a recolzar la seva intervenció.
Des de les ben primeres performances de l'artista, realitzades durant els anys vuitanta, el cos és posat en escena com a element-far, fita essencial, però anònima, en la definició del territori individual. El cos, com a zona d'interacció, pol d'atracció o de repulsió. El cos també com a llindar, lloc transitori, a la vegada moment d'encarnació i zona de fronteres fluctuants, travessat arreu per l'espai, on intenta posicionar-se, per un temps.
No és pas sorprenent, en aquest context, veure com el tema del desplaçament es converteix en un leitmotiv. I entre tots aquests cossos recordats, entre aquests estats de transformació i de mouvance, retrobarem aquesta imatge fotogràfica de l'Estret de Gibraltar i de les Columnes d' Ulisses, referència explícita a l'idea de moviment, però, més específicament, al concepte de trànsit, marcat de desconegut i de possible. Així, aquesta imatge visualment despullada, aquest paisatge a la vegada simple i vast, introduït quasi dissimuladament en l'espai de l'obra, està, no obstant, intensament carregat de sentit. Un gest simple, doncs, marcat per aquest esperit de síntesi, aquesta densitat ja evocada en el context d'aquesta exposició al Tinglado de Tarragona. L'Estret de Gibraltar, transició entre Occident i Orient i, per extensió, entre el món antic i el nou món, lloc mític que constitueix a més el punt límit del viatge d'Ulisses. Aquesta imatge com la pròpia idea de l'horitzó a atènyer, un llindar significatiu, per l'occidental, per l'europeu que n'és Anton Roca, l'acte mateix d'anar més enllà de sí mateix. Anton Roca, no ha treballat, en un altre context, amb la imatge d'Ítaca?
Del cos al paisatge, així doncs, l'artista ens convida a una destacada adequació de la geografia i de la identitat. Meravellosa al·legoria de les partences incessants, d'una identitat en mouvance, d'aquest paradoxal vaivé entre sí mateix i l'altre, de retorns i de fugides alternades. En l'acceptació d'aquests estats ben assolibles però temporals, que marquen la trajectòria humana.
Anton Roca sempre ha escollit comprometre's, ell, com a cos identificable, identificat, en el moviment de la seva obra, nodrint-la de la seva pròpia experiència. No obstant, cap narració subjectiva no sorgirà aquí, no més que pel passat. El cos de l'artista apareix com a lloc segur d'experiència primera, punt de vista escollit, sol punt de vista possible, sol lloc possible de qüestionament i de recerca. No aquest JO, no aquest lloc d'enunciació, sinó aquesta zona ineludible, per l'artista, a partir de la qual qüestionar el món.
Així, el cos roman part participant d'un procés de localització temporal. La projecció de vídeo en fosa encadenada de rostres de trets racials ben clars dóna fe d'aquesta travessia de les aparences, al sí d'aquests cossos en exterioritat, la finalitat de la qual és posada en qüestió. Aquests cossos que, segons les pròpies paraules de l'artista, no ens pertanyen sinó que provenen, mitjançant el contrast o l'aparença, de l'amplificació dels altres cossos que l'envolten.
Cossos transitoris, diàfans, efímers, prenen el partit de mutacions infinites al propi sí del subjecte nòmada. Del conjunt d'aquest projecte in situ, la proposta del vestit-mirall ressorgeix com a efecte últim d'aquesta amplificació dels cossos encercladors. El vestit-mirall fou l'eina d'una acció urbana concebuda específicament per a la presentació al Tinglado. Paradoxa d'un cos/ésser, els moviments del qual seran reconeixibles, deixant-se impregnar de totes parts, però que roman inexorablement intocable. Reflex, forma desmaterialitzada, mirada tèrbola, vet aquí altres tants signes de l'ésser/cos en transformació.
Però, podem encara aquí, en aquesta acció urbana d'Anton Roca, pretendre una corporalitat resistent? No ens trobem en presencia d'una expansió d'espai sense fronteres. Un cos sense òrgans, un estat d'espai més enllà, fins i tot, de la forma. I aquí passarem a una altra dicotomia totalment diferent: ja no la conjugació de l'ésser/cos, sinó la distinció obstinada d'un cos i de la seva pell, en tensió l'un i l'altra. Aquesta superfície encara no informada és l'ampliació, una membrana, la presencia de la qual no és més que una interrupció en el transcorre de les coses.
De la integració de la globalitat encercladora resulta aquest estrany efecte de repoussoir sobre el qual no podríem evitar de reflexionar. Aquest cos, el del subjecte-artista, només revela el seu desig de convertir-se en un instrument de percepció, més específicament, un instrument de la visió, de la mirada. Cap altre sentit. Una porció d'espai com a horitzó en moviment.
Quina és la identitat d'aquesta pantalla que absorbeix l'espai i el reflexa tot a la vegada? En el joc d'aquesta visualitat descarnada i intemporal, el subjecte s'oblitera. En l'efecte invasor d'un entorn grandiós i infinit, el cos-repoussoir és engolit per l'espai. I aquest estremiment del cos és també el de tota la territorialitat.
SOC/COS, efecte mirall, efecte de pantalla. Sobre el vestit portat, múltiples facetes reflectides recorden d'altres estratègies fotogràfiques utilitzades anteriorment i retrobades a l'espai del Tinglado: la imatge de múltiples rostres fragmentats i integrats en una nova unitat. Aquí també constatem una de-corporalitat, una obertura dels límits, de les fronteres d'aquests rostres/cossos que ens proposen un vast camp colorit, però il·legible. Fugir de l'expressivitat és també fugir de l'afirmació de l'ésser en la seva subjectivitat.
I si Anton Roca assegurés aquí el pas del rostre al paisatge? Paisatge: aquest enquadrament subjectiu de la natura en estat brut, sempre més vast que un mateix. Sobre el cos-mirall, tot com sobre els rostres trencats i entrellaçats, l'ull frega la superfície i es complau en deambular sobre l'expansió no anomenada de l'ésser, a la seva perifèria. El cos que ens proposa avui Anton Roca juga així a la seva pèrdua. Era el límit relacional i es converteix en concreció passatgera en l'extensió de les circulacions i dels espais. I el Tinglado, punt d'ancoratge momentani, el cor del port de Tarragona, aquesta gran porta cap el mar, no podia constituir millor estoig per aquesta identitat i el cos que en vehicula els signes.
Desembre 2005
