A l'Anton Roca, de qui manllevo el títol d'una exposició

SÓC / CÒS

Ser cos
i entrelluir la precària identitat
en un sol instant sense anestesiar.
Ser cos
i assumir la pluralitat dels orígens
fins a recuperar l'ancestralitat.
Ser cos
i cercar una personalitat tan individual
que sigui alhora múltiple i heterogènia,
que sigui alhora transmultinacional.
Ser cos
i besllumar l'esperit evanescent
de qualsevol present històric,
de cada moment transcendent.
Ser cos,
(des)animat,
i apostar per l'optimisme de la voluntat
sense abandonar aquell pessimisme
de la més extrema racionalitat.

Ser cos, sóc/còs, capciosa simetria.
Ser cos amb una natural fraseologia.
Ser cos sense cap mena d'al.legoria.
Ser cos, sóc cos, i me'l sento ben estrany.

 

Abel Figueres, 10/02/06